Anàlisi de "El Naixement de Venus"


Sandro Botticelli (1445-1510): El naixement de Venus, cap el 1482 o 1486. Tremp sobre tela. 172,5 x 278,5 cm. Galleria degli Uffizi, Florència. Encàrrec: desconegut.
  • En primer lloc, des d’un punt de vista «estilístic», Botticelli fa un pas enrere respecte a la seva evolució: sembla tornar a allò que es feia abans de Masaccio, de Piero della Francesca…Per exemple, trobem aquest retorn al gòtic –amb ús del pa d’or en els cabells de la Venus i en el tronc dels arbres,  l’espai és pràcticament pla, una naturalesa que sembla més un decorat teatral, unes anatomies poc "veritables" i de moviments poc probables, unes figures i objectes més de collage o d'estampa que no pas integrats. Per últim una clara renúncia a la perspectiva i al volum.
  • Botticelli és el transmissor més fidel de la melangia de  la vida florentina de finals de segle XV. La seva pintura, a banda la darrera etapa mística, molt influenciada per Savonarola (monjo dominic que va viure a Florència entre 1452 i 1498 i que el 1491 va iniciar una campanya contra el poder dels Mèdici), representa l’exaltació d’un esteticisme decoratiu i aristocràtic, on l’estructura en arabescs i el preciosisme dels detalls són en si, el missatge gairebé. Pot ser entès com una reacció contra l’afany de reproduir la realitat que en aquell moment imperava i que molts dels predecessors de Botticelli també posaran en pràctica. Com és el cas de Leonardo da Vinci.
  • Aquest quadre s'ha dit que podria formar part d'un cicle pictòric, en el qual també en formaria part el quadre "La primavera". Precisament, potser pel fet que "El Naixement de Venus" va ser escpaçat uns 10 cm de la seva alçària original. Fent així que la seva mida sigui molt semblant al de la Primavera. Són dues teles de lli cosides entre si.
  • L'escena presenta la deessa Venus al centre de la composició; encara que veurem més endavant que està desplaçada del centre real. El moment que descriu Botticelli és just quan la Venus sorgeix del mar, que ha estat fecundat per la pluja de roses que, molt probablement, simbolitzaria el semen del déu Urà tal com se'n desprèn de la llegenda mitològica.
  • El Zèfir * ( déu del vent de l'Oest) i la nimfa Aurora bufen i empenyen suaument el transport de Venus, que no és sinó una petxina de proporcions molt poc reals. Fet que afegeix més simbolisme i mitologia a l'atmosfera escènica del quadre.
  • La interpretació d'aquesta obra s'ha de fer en relació amb el conegut i esmentat "La consagració de la Primavera" del mateix autor.
    La consgracació de la primavera Florència, Uffizi. prop de 1480-81
  • "La consagració de la Primavera" o "La Primavera" pintada dos anys abans per encàrrec també per Pierfrancesco de Mèdici. A més, en aquest quadre Botticelli es centra d emanera molt clara en traslladar i relacionar la mitologia en el lloc del pensament cristià- Podem entendre la Primavera com un homenatge al procés de l'amor, que passa per la terra en forma de passió 
  • ( Cúpido i Zèfir que insufla la vida a la Venus i l'amor) i retorna al cel com a contemplació. Aquesta última encunyada pel déu Mercuri que està mirant enlaire i amb el braç dret alçat sembla que vulgui agafar una taronja o bé, tocar el cel.
  • En aquesta obra, a diferència del Naixement de Venus, la natura no és concebuda com un marc de paisatge realista, sinó com un reflex de la bellesa, mostrada en la gran varietat d'espècies florals ( prop de 95!) que hi apareixen. Tota la composició té un ritme ondulant, dinàmic, i sinuós  de lluminositat transparent, en vestits, mans, i cabells, i expressions facials. Aquesta línia rítmica i ondulada es repeteix dos anys després al Naixement de Venus, peró aquest cop la Venus és molt més un símbol d'ella mateixa, una icona gairebé i la línia, més sintètica i menys realista. Més estàtica en definitiva.  
     Detall de la Primavera
  • Seguint doncs, la comparació de les dues obres, ens  centrem en la figura de la Venus. En la Primavera, per abreviar el quadre, la Venus com a "Humanitas" és situada al bell mig del jardí. A la seva dreta hi ha les Tres Gràcies que dansen mentre el cec Cupido està ben a punt per llançar la seva fletxa "enverinada" d'amor. La gran diferències entre les dues Venus és doncs la indumentària en una i l'absència d'aquesta en l'última per plasmar la seva essència. Precisament, perquè al Naixement de Venus hi veiem una Venus idealitzada, finalment, a categoria gairebé de Verge Maria. Una Venus platònica, neoplatònica per ser més exactes. Ja ha deixat de ser terrenal. 
Detall de les Tres Gràcies de la Primavera.

Detall d'una de les Tres Gràcies.

Detall de Flora al Naixement de Venus.


*Zèfir és el déu grec del Vent de l'Oest, un vent suau i afable que anunciava l'arribada de la primavera, per la qual cosa també se li anomenava “vent fructífer”. Els seus pares eren Astreu (un déu dels astres) i Eos (deessa de l'aurora). Es representava com un jove, gairebé nu i descalç, amb un mantell entre les seves mans del que queien flors que anava escampant al seu pas amb les seves ales de fada. De fet, així també el veiem representat al quadre que ens ocupa.

Botticelli_Venus4
Anàlisi formal
L’anàlisi de la geometria d’aquesta obra és particularment interessant perquè ens permet comprovar que la posició de Venus s’ha desplaçat respecte a la línia central per a transmetre una sensació de moviment des d’un punt de partida central.
Botticelli_Venus5
El nu femení protagonitza  aquesta composició; els seus contorns estan traçats amb un dibuix molt delicat,  amb un lleuger clarobscur ( o tot just incipient, que veurem més tard amb Leonardo). La pell està representada amb una textura gairebé marmòria, escultòrica.

Tanmateix, les figures de Botticelli semblen menys sòlides que les de Pollaiuolo i no estan tan correctament dibuixades com les d’aquest o les de Masaccio.  La Venus, no obstant això, és tan melangiosa, i sensua segons com,  que podem passar per alt la mida antinatural del seu coll, del fet que la cara sembla una  enganxada al coll així de cop, de la pronunciada caiguda de les seves espatlles i de l’estranya manera com cau el braç esquerre. L’art de Botticelli no està plenament compromès amb el naturalisme, en comparació amb el seu contemporani Domenico Ghirlandaio; Botticelli poques vegades va donar  pes i volum a les seves figures i poques vegades  fa servir un espai en perspectiva. En el Naixement de Venus, el cos de Venus és anatòmicament improbable, amb el coll i el tors allargats. La seva postura és impossible: encara que es troba en el ja esmentat clàssic contrapposto, el seu pes es desplaça massa sobre la cama esquerra. I fa l'efecte, que amb un lleuger copet, la podríem fer caure de costat.
Els cossos i  les postures dels déus dels vents de l’esquerra són encara més difícils d’entendre. El fons és esquemàtic, i les figures no projecten cap ombra. Es fa més clar que Botticelli volia representar una imatge fantasiosa, una al.legoria. Sembla ser que les llibertats que Botticelli es va prendre amb la naturalesa per a fer una silueta graciosa, realcen la bellesa i l’harmonia del dibuix, ja que fan més intensa la impressió d’un ésser infinitament tendre i delicat conduït a les nostres platges com un do del cel. Una Venus divinitzada, una Venus idealitzada, i en definitiva, el símbol de bellesa, erotisme, i puresa divina. en aquesta obra veiem un clar simbolisme, en detirment d'una pintura més realista com d'altres contemporanis de Botticelli fan-

El format del quadre correspon a un rectangle d’or. El grup dels vents, a l’esquerra i el personatge de la dreta s’inscriuen en rectangles d’or i, més en concret, al llarg de les diagonals d’aquests rectangles. També es poden traçar dos cercles el diàmetre dels quals correspon al costat d’aquests rectangles d’or.
Botticelli_Venus6
Botticelli_Venus8
La Venus del Naixement de Venus és molt més sensual, melangiosa i irreal que al seu anteriror quadre, "La consagració de la primavera". Tanmateix, Botticelli insisteix d enou en el detall, en la decorativitat de la bellesa més pura i viriginal i mitificada.Botticelli_Venus9Botticelli_Venus10
                                                              Venus pudica, Museu Arqueològic Nacional, Atenes
Botticelli va escollir l’actitud de l’anomenada Venus Púdica, en la que la deessa cobreix el seu cos amb les mans;  i imita la postura d’una antiga estàtua romana.
Botticelli_Venus11Botticelli_Venus12
Botticelli_Venus13Botticelli_Venus14Botticelli_Venus15
Botticelli_Venus16
Ubicació en els UffiziBotticelli_Venus17Botticelli_Venus18Botticelli_Venus19Botticelli_Venus20


No hay comentarios:

Publicar un comentario