La Pintura al Renaixement

La pintura del Renaixement té dos punts de partida i de referència cabdals:

- L'afany per representar la realitat "tal com és". En aquest cas, Giotto va ser el precursor d'aquesta consideració: entendre la naturalesa com a mestra de l'artista.

- L'altre punt de referència és la imitació de l'antiguitat clàssica. De tores maneres, el coneixement de la pintura clàssica és més aviat literària i es guiaven sobretot per obres textuals. Lírica, èpica i mitologia al capdavall. Això es coneixia com la "imitatio".

Emmarcant-se en aquests dos punts de referència, les característiques principals de la pintura renaixentista són les següents:



  • La perspectiva lineal com un sistema per representar les tres dimensions en una superfície plana. Per arribar fins aquí es van servir d'investigacions de lleis objectives de la natura. La perspectiva es converteix així, en l'instrument idoni per poder representar espais que són molt fidels a la realitat.
  • Volum: sobretot en el tractament de la figura humana per tal de conferir el realisme desitjat. L'anatomia estudiada a través de la indumentària i dels vestits. 
  • La composició és coherent: els personatges apareixen integrats entre si, tant en harmonia amb el paisatge o bé l'espai arquitectònic en què es trobin. És a dir, les composicions són creïbles. ( Pensem en l'exemple, al concurs de 1410 per les portes del Paradís de Ghiberti en contraposició amb les de Donatello). 
  • Hi ha doncs una preocupació per l'harmonia i sovint l'espai s'organitza seguint el traçat invisible de la forma triangular.
  • L'obsessió per poder traslladar la realitat, l'admiració i estudi de l'Antiguitat i les demandes dels nous mecenes provoca l'aparició de nous gèneres, com el retrat, les al·legories, el paisatge. Tenint en compte que els temes mitològics en són els principals, la pintura religiosa persisteix.
  • Les tècniques també evolucionen, tant al suport ( el llenç o també conegut com a tela es va fent cada cop més popular) , com a les pintures, en què s'introdueix la pintura a l'oli, barreges de tremp i oli, i vernissos.
  • El treball del color també pateix transformacions. Es fan més gradacions tonals, de manera que permet captar més bé les diferències de llum i ombra. Així doncs, les figures també tenen més naturalitat de nou.
  • Representació del cos humà i dels rostres, com ja s'ha dit, però també en un clar antropocentrisme nou fins al moment.

De manera breu, cal dir que la pintura del Quattrocento presenta força diversitat. 
Per una banda, als inicis del Quattrocento el gòtic internacional continua sent molt present en el panorama artístic, encara domina el gust de part dels clients i mestres d'art.
Però, gradualment es van assimilant les sensibilitats noves i diversificades, i l'afany per captar i recrear la realitat serà determinant per aquestes dues línies d'evolució de la pintura del Quattrocento:

  • El grup de pintors que posen de manifest en la seva obra una preocupació pel problema de la perspectiva i la corporeïtat de les figures. A més, a més, aquells que investiguen i experimenten nous recursos pictòrics. Dins d'aquest grup destaquen Masaccio, Paolo Ucello, Piero della Francesca i Andrea Mantegna.
Masaccio, "Tribut de la moneda"


Paolo Ucello 



Andrea Mantegna, "Crist Mort" : on es pot percebre el gran domini de l'escorç i la motivació per l'experimentació.

  • I per l'altra banda, aquells pintors pels que la línia i la claredat són una prioritat en el seu treball. Així doncs, les obres d'aquests pintors es caracteritzen per la nitidesa de la línia, la suavitat de les formes, i en termes generals, claredat. Per aquests motius, es considera que no van trencar gaire amb les formes de les darreries del Gòtic, encara que sí que van fer ús de certes innovacions dels seus contemporanis. En aquesta línia, destaca a la primera meitat del s. XV Fra Angèlico juntament amb Filippo Lippi, mestre de Botticelli. I a la segona meitat del segle, Sandro Botticelli, Domenico Ghirlandaio i Antonello Messina